Aikido: una disciplina del comportament?

Vaig començar a estudiar aikido farà uns trenta tres anys, el dia del meu sisè aniversari. El motiu pel qual els meus pares em van inscriure va ser que vaig néixer amb un peu desviat i l’especialista els va recomanar la pràctica d’alguna disciplina marcial com a eina per aprendre a controlar el cos, en definitiva, un sistema per posar el peu al seu lloc i evitar possibles problemes locomotrius que, sense cap mena de dubte, jo hauria acabat tenint en el cas de no fer res. Aquest problema el vaig anar resolent de mica en mica gràcies a l’entrenament constant i mil·limètric que comporta l’estudi seriós d’una disciplina com l’aikido.

Moltes vegades, quan es parla d’entrenament, un s’imagina unes quantes persones en pla pel·lícula 300 que fan abdominals a dojo. Això certament a vegades pot ser així en segons quines disciplines, però, en el cas de l’aikido, en particular, és un entrenament més mental que físic. I no parlo d’històries més o menys “metafísiques”, per no dir una altra cosa, sinó de coses clares i concises. No és una qüestió de tenir una resistència física absoluta, sinó més aviat de tenir una constància absoluta en aprofundir en un estudi que, cada dia que passa, sembla més impossible d’assolir del tot.

Així com hi ha disciplines en les quals el progrés és fàcilment quantificable i és fàcil acabar una classe amb la sensació de “saber molt”, en el cas de l’aikido és més aviat el contrari: el més habitual és trobar-se amb la sensació que cada dia es fa pitjor. Quan això passa, realment no és que  es faci pitjor que abans, sinó que simplement s’arriba a un nivell de coneixement que permet entendre com de malament es feia abans..., i com de malament es continua fent.

És en aquest cas quan realment comença una de les facetes més interessants de l’aikido, des del meu punt de vista. Aquella per la qual, entre altres coses, es pot considerar l’aikido com una “disciplina del comportament”. Hi ha molta gent que, quan troba que els objectius a assolir semblen pràcticament impossibles, simplement plega i es dedica a una altra cosa. D’altres persones, en canvi, accepten el repte i, de mica en mica, acaben convertint aquesta frustració contínua en una eina per desenvolupar una autodisciplina interna fonamentada en l’autocrítica constant que posteriorment es pot aprofitar en qualsevol situació i que, a la llarga, acaba donant una força de voluntat a prova de bomba.

Germán Contreras Sánchez
Cinturó negre 3r Dan Aikikai
Associació Cultural Aikido Esmandies

+info